el còctel 
un bon raig de melangia
una part de desconsol
quatre gotes d'amargor
si no te'l prens amb companyia
te l'hauràs d'empassar sol
el barrejat de la tristor


descalç
calçat amb un parell d'espardenyes de cordill
vaig entrebancant-me per les terroses dels rostolls
mentre carranquejo per la vida amb prou treballs
amb aquest insuportable buit dins dels budells


de res
el neguit fill de l'angoixa
s'escampa lentament
pels racons de l'ànima
com una boira espessa
i tanmateix...
no em puc queixar de res


clar
tinc enveja dels que sempre ho tenen clar
dels que sempre saben per on sortirà el sol
ja voldria jo estar-ne tan segur
quan tinc sovint la dubtança de si sortirà


a l'escapça
em van escapçar el brots dels somnis,
em van sanar com als porcells,
a mi, com a tants altres.
ara ho sé,
i em sap greu.



fel

és cap al tard d'un dia com tants
al fons d'un cel roig es pon el sol
i cau la nit amb un fosc vel

a dins del cor un flux de sang
de foc i gel i pols i vent
amb un gust cru de fel i fang

i el cap et diu ben net i clar
que el que es ven com ver i cert
és un frau per fer més dolç el son

saps que vius i et mors i tant se val